dimecres, 27 d’abril de 2016

Món petit

Accèssit al Concurs Literari "Vila del Pla" 2015

Món petit
Sovint, quan ens encaminem vers un cim o en una senzilla passejada per la muntanya, ens anem trobant masies i pobles en estat de ruïna envoltats d’antics camps de conreu ara engolits pel bosc, llars i terres que en temps passats van estar plenes de vida i que en l’actualitat són només un silenciós i decadent testimoni d’una altra època, d’una manera de viure, de treballar i de parlar que ja han caigut en l’oblit. I si l’esfondrament de les edificacions encara no és total probablement la curiositat en farà travessar aquelles parets sense sostres i ara inútils. Trepitjar aquell espai que havia donat empara als seus ocupants em porta sempre a pensar com devia ser aquella gent, el perquè van decidir despoblar masies i pobles. Que van significar en les seves vides les muntanyes on vivien?, com van ser les seves últimes hores abans de marxar?
“Tinc una pena per dins que em mata, senyora. Així, malament rai! –lamenta la dona-. Els vostres són mals de l’ànima”, Dos taüts negres i dos de blancs – Pep Coll
Ni una queixalada he pogut fer!, si ja m’ho pensava que avui no soparia, que últimament no estic gaire catòlic, que fa dies que tinc una cosa aquí dintre que no em deixa viure i no se’m passa ni amb Aigua del Carme. Això és la cadernera que vas agafar fa setmanes i que no se t’acaba d’anar, em va dir aquell cantamanyanes de metge que el Biel del cafè va pujar amb la decauve el dia que em va portar menjar i vi de Cal Pujolet per passar el mes, que sense l’animal ja fa temps que no puc baixar al Pla de Manlleu.
I és que no paro de rumiar que les coses podien haver anat d’una altra manera. Que tots plegats tinguéssim l’oportunitat de tornar a començar de nou i que aquet cop l’infortuni passés de llarg d’aquesta casa. Que mira com hem acabat!.

“Al final he descobert que aquest és el meu lloc” Home, de l’àlbum Ultra – Depeche Mode
I ara em ve al cap l’aplec de Sant Marc, l’abril de quan teníem 12 anys. Enmig de la gresca dels grans, amb el Josep i el Paulino, ens vem escapar per a portar a terme la fetxoria que feia dies tramàvem. Només víem de baixar de l’ermita fins a Cal Magí Vidal i anar a trovar el Pi de les Tres Soques. I del pi estant en una esgarrapada seríem al cim de la Talàia. Casunlolla, que gran es veia la mar salada des d’allà dalt!; i a tocar teníem Montagut i Montserrat, que és la muntanya que més em va agradar, i més enllà les muntanyes nevades del Pirineu. I mirant cap a Sant Marc i cap el campanar del poble rèiem només de pensar que els pares ni s’imaginaven on érem. Que de dalt estant vem intentar apriar el món com si fóssim savis entenimentats; i tot explicant sopars de duro vai deixar anar que jo mai marxaria d’aquí. I quan ja estàvem cansats de xerrameca vem refer el camí tornant corrent cap a l’aplec, que a questa edat nàvem ben ligeros. Casunceuta, aquella nit vem dormir ben calents tots tres, que es veu que ens van estar buscant per tots els racons de la Vall de Sant Marc; i quins renecs que fumia el pare quan tornàvem cap a casa!.

 “Cloem els ulls i la imaginació ens fa veure l’església plena de gent”, Les ciutats del món – Josep Iglésies
I en nits com la d’avui, en que el vent juga amb la campana de l’església, qualsevol repic furtiu em porta de nou als dies en que hi havia ball i veig la gentada que venia de les masies de Montagut, de Valldossera, de l’Albà; eren moments d’habladuries que començaven amb un “diu que diuen”, d’explicar  grandeses i lamentar misèries. Com m’agradava que al sortir de missa la gent em digués “sembles un senyoritu de Barcelona!”, que jo no sabia què volien dir amb això, però que imaginava que era una cosa bona. I ens aplegàvem tot el jovent davant l’església, tots ben mudats i mirant-nos amb una barreja de timidesa i murrieria, mentre aquell malandando de rector ens vigilava i remugava que això del ball era un vici dels temps moderns; igual que anar a estudi nens i nenes en una mateixa classe, porque el maestro no puede instruir a las niñas en sus propias labores, deia. I ves, que no n’he sapigut mai de ballar jo, però així va ser com vai conèixer la Maria, al ball. Sempre he viscut amb el dubte de si els pares ja l’havien mig arreglat aquell casori o és que hi ha ulls que s’enamoren de lleganyes.
Però d’un dia per altre tot va nar de rodes a pilans i un mal dolent s’emportà a la Maria; el destí, traïdor, se’ns girava d’esquena. I fent el cor fort vai tenir que demanar a la parentela de Vilafranca que és fessin càrrec dels fills, que a ciutat estarien millor que aquí dalt, que a ciutat potser acabarien sent escrivents o oficinistes o mestres d’escola. Qualsevol cosa seria millor que estar aquí amb mi llaurant amb la mula, que questa feina té tant d’amo com d’esclau. I, com que les desgràcies mai venen soles, els primers a agafar el portant van començar a tancar portes. Els vaig veure des del tros, anaven amb el carro carregat fins dalt de farcells i enredos; el Paulino marxava amb tota la família. No havien dit ni ase ni bèstia a dingú, no tornarien mai més. El Josep i els seus van marxar mig any després, aquets ni els vai veure, em van ben agafar amb els pixats al ventre. En els anys següents la desbandada ja era general, els joves marxaven i als vells els enterràvem, era qüestió de temps que el poble es buidés.

 “Em recordo que el meu pare va dir-me que, quan les persones abandonen un poble, els pardals en fugen” Camins de quietud – Maria Barbal
I la vida havia fugit del poble. Dingú trepitjava ja aquets camins per anar a cal veterinari, o a cal metge, o a la ferreria, o a ca la modista. Només quedàvem les cases buides, jo i la Moreneta, la vella i fidel gossa que fa poques setmanes  va decidir que no l’enredarien  com a mi i que es quedava definitivament aquí, que aquestes coses les bèsties les veuen a venir d’una hora lluny i aquesta era més llesta que la gana. I a l’istiu, cada dia al vespre quan tornava del defora, m’asseia al pedrís de casa en samarró imperi i esperava a que el cel es tenyís de nit; aquet trosset de cel que ja considerava com a particular. I mirant la serra de Montmell pensava que era com una frontera que em separava de la resta del món; l’escapada a la Talàia era el lloc més llunyà on havia nat en ma vida. A aquet costat del Montmell, el cau soterrat on he guardat memòries viscudes. A aquet costat del Montmell, el poble i la feina com a trinxera des d’on li he girat la cara al destí per revenja del que un dia em va prendre. El meu món ha sigut petit però suficient.

 “Un núvol de records omplia cada trosset de cada cambra. Quan la meva memòria veiés desfer-se el núvol en pluja lenta, hauria mort una part de la vida de la família” Pedra de tartera - Maria Barbal
I demà, quan amb l’albada tanqui la porta, sé que caminaré cap avall sense girar el cap ni una sola vegada, i sé que mirant les terres que he treballat pensaré de què ha servit tant patiment maldant per a que aquets camps no acabessin sent un ermassot abans d’hora. I sé que quan ribi al Coll no me’n podré estar i miraré el poble per últim cop, que des d’aquí és d’on el campanar es veu més maco, que jo, a ciutat, en quatre dies faré la fi del cagaelàstics. Que quan camini cap a buscar el cotxe de línia pensaré en el Josep i el Paulino i les hores viscudes quan érem nens saltant aquets marges; i, sobretot, amb la deslleialtat de que deixo la Maria sola aquí dalt. Que, mentres visqui, vull pensar amb el poble nit i dia que així al menus tots seguiran vius encara que només sigui dintre el meu cap. I, macasundena, que em sembla que és això el que fa dies que tinc dintre i que no em deixa viure, perquè, qui recordarà  Selma quan jo ja no hi sigui, qui pensarà amb Selma perquè continui viva?.

 “Pàl·lida, com escau a una morta, apareix Selma, enretirada del colletó, damunt del verd obscur de la pineda” Les ciutats del món - Josep Iglesies





Camouflage - "Isolation"



diumenge, 28 de febrer de 2016

La Vall del Gaià - 10

"... després havien de venir la neu i el seu magnífic silenci. No n'hi ha cap més que es mereixi el nom de silenci, a part del de la neu al teulat i a la terra."
- El pes de la papallona, Erri De Luca -



Sigur Rós - "Samskeyti"










diumenge, 14 de febrer de 2016

El Pi Gros de Masbarrat, Aiguamúrcia (Alt Camp)




"Una vegada a l'any pujo a saludar l'arbre, m'hi porto estris per escriure i me li assec al peu."
- El pes de la papallona, Erri De Luca -






Pi Gros de Masbarrat, Aiguamúrcia (Alt Camp)








Mondträume - "Far from pain"


divendres, 25 de desembre de 2015

diumenge, 20 de desembre de 2015

Pedres i silencis



1."En aquest espai, en un temps, algú va pensar que hi podria viure per sempre." *
 
Cal Vinyals, Aiguamúrcia

Beborn beton - "Terribly wrong" 







2."La porta i les finestres són obertes i la runa treu el nas pels forats." *

Cal Cortada, Aiguamúrcia


VNV Nation - "Ghost"




3."Som presència que esquinça per uns instants el vel de l'abandó." *

La Torreta, Querol-Montagut

Polarkreis - "Allein alene (Nephew remix)""




4."El meu pare va dir-me que, quan les persones abandonen un poble, els pardals en fugen." *

La Collada, Querol-Montagut

Placebo - "Song to say goodbye" 
 





5."Els pobles agonitzen quan es queden sols." *

Selma, Aiguamúrcia

Electro spectre - "The bell"
 




 *Tots els títols són extractes del llibre "Camins de quietud" de Maria Barbal

diumenge, 1 de novembre de 2015

dissabte, 10 d’octubre de 2015

diumenge, 19 de juliol de 2015

Mirades

Cabirol mascle


Randomclockwork - "Enjoy the silence (Depeche Mode cover)"
 

diumenge, 17 de maig de 2015

diumenge, 26 d’abril de 2015

Entre la llum i la foscor



Seabound - "Castaway"
 



"Take this ray of light
 Veil the moon and hold the tide
 Calm the wind you might
 Control the sea"

dissabte, 21 de març de 2015

Esblada (L'Alt Gaià - Alt Camp)



Solar fake - "The pages"



 
"El minúscul llogarret d'Esblada es troba entaforat dins el sot de la seva riera entre pendents que s'enlairen per damunt dels nou-cents metres. Pel nord, la serra de Brufaganya i, pel sud, la serra d'Ancosa. És un indret enclotat i humit. El sol a l'hivern fa curta estada i la foscor no triga a planar sobre la clotada.
 
Esblada roman en silenci. Els carrerons estantissos del llogarró es malmeten entre esbarzers i runes. Les cases tenen les portes esbotzades i per dins els trespols i envans s'ensorren ràpidament."
 
- "L'Alt Gaià, entre La Segarra i El Camp" , Ignasi Planas de Martí -
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

 
 
 
 
 
 
 
 
 
"Entre camins coberts d'herbes i parets esmicolades, descobrireu rajoles de colors en alguns sotabalcons, pintura blava als marcs de les finestres i, en algunes façanes, les plaques malmeses que indicaven els vells carrers i places. Sobretot la de la plaça Verdaguer - amb una sobreposada zeta castellanitzadora damunt la ce trencada genuïna -. Aquesta plaça fou el centre neuràlgic de la població, just davant de cal Gol, on vivien el Josep Forné Alemany i la Maria Barbués Sendra, els últims habitants d'Esblada."

- "Els pobles oblidats", Xavier Cortadellas i Judit Pujadó (Coord.) -



















 

diumenge, 1 de març de 2015

Santa Perpètua de Gaià i Molí de Seguer


"Talment una dama que somriu expressament per mostrar les dents, que sap boniques, el congost del riu Gaià fa un lleu eixamplament, és a dir, desclou els seus llavis de roca, per exhibir la vileta daurada de Santa Perpètua.
L'església de Santa Perpètua s'ha posat dalt de tot, talment un arbre, que treu el cap damunt d'una tanca i esguarda el camí. Però li treu personalitat l'antiga torre del castell, igualment encimada, que li fa companyia. El riu correspon a l'esguard dels dos nobles edificis i joguina melós, salta a la resclosa amb randes d'escuma, llangueix per emmirallar la riba, s'adorm en regolfar amb el verd pregon dels gorgs. Aquests són cobricelats per les balmes que fa el roig cadafal, on l'església i la torre s'encimbellen. La vella torre, a qui fou encomanada la guàrdia del Gaià, fou feta rodona i refeta, després, estranyament carrada. Fidel a la consigna rebuda, es manté, triomfant del temps.
Aigües avall, camí de Seguer, la vella torre apareix com el màstil d'un roig vaixell, que manté tensa la vela blanca del temple i la rectoria. Les cases són iguals a petites barques arraulides a l'ombra d'un casc gegantí."
 
- Les ciutats del món - , Josep Iglésies

Röyksopp - "What else is there?"

 
 
 

Molí de Seguer