dissabte, 1 de juliol de 2017

Quatre pecats

2n premi Concurs Literari "100 cims" 2017, Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya
Títol: Quatre Pecats
Muntanya: Tossal de la Baltasana (Muntanyes de Prades)
Les ombres encara no s’han esvanit, és una hora en que el dia no s’acaba de decidir si se’n va o es queda una estona més. Mentre pugem per la pista penso amb uns minuts abans. I és que després de tants anys de curses de muntanya em creia que ja ho havia vist tot. Però no. A la sortida he vist un Filípides del segle XXI equipat amb xancles de platja i vetes als turmells. No em podia creure que es posés a córrer així.  Li he desitjat sort, sobretot a les ungles dels seus peus.

Primer avituallament a la Font del Deport. A partir d’aquí encenc el frontal, els arbres no em deixen veure ni el bosc ni la poca claror d’una tarda que expira el seu últim alè. Seguim pujant. Arribats al Mirador de La Pena llenço una llambregada a la meva esquerra per a veure com el capvespre ha pintat de vermell l’horitzó, és el preludi de la nit que se’ns cau a sobre. Hauria de ser pecat no quedar-se aquí una estona. El camí fa un gir a la dreta i dono l’esquena al Monestir de Poblet, empetitit ara per l’altura de la miranda.  Pujar una muntanya és allunyar-me de tot, és donar l’esquena a la resta per a saludar als núvols i tornar a baixar. El cel és el límit.

A partir de La Pena entro en boscos desconeguts. En aquest punt del GR171 encara anem força agrupats, aviat la distància ens anirà garbellant. Teoria de Darwin. Selecció natural.

Creuem una pista i un grup de varis corredors m’avança. Per uns instants els frontals de tots plegats junts han fet realitat allò de que “qualsevol nit pot sortir el Sol”. Passem el Coll de la Creu de l’Ardit. Ara el corriol planeja, és un camí amic. Treva. Ningú avança ningú, respir col·lectiu. Em persegueixen ombres, jo en persegueixo d’altres.  Uns metres davant meu algú cau i renega. Pedres i arrels són paranys posats pel bosc que, aliat amb la fosca, es diverteix i fa Festa Major amb nosaltres.

Dins el Bosc del Guerxet el grup s’ha reduït a dos, jo vaig darrera. En una bifurcació ens equivoquem uns metres i sortim del GR, l’aviso, rectifiquem. Ara vaig jo davant. No sempre es pot rectificar, no sempre hi ha una segona oportunitat.

El fins ara company de viatge ha desaparegut. Per primer cop des de que hem sortit de Poblet corro sol i ara el meu món s’ha reduït a l’espai que il·lumina el frontal. La foscor esmola els sentits. Penso amb els amics que també he deixat  enrere a partir del dia en que vam agafar  camins oposats. Lluny queden les tardes de partits de futbol interminables, de  bicicletes pels carrers costeruts del poble. Érem cowboys de pa sucat amb oli a la sortida del Cinema Parroquial el diumenge a la tarda. Són records de colors gastats i olor a regalèssia. El temps se m’esmuny entre les mans.  Camí de Prades un tel de nostàlgia se m’enganxa a la samarreta, o és la suor?. Anhelo ja una tardor que cada any costa més que arribi.

Al Clot del Llop torno a entrar en camins coneguts, la Mola d’Estat és a tocar. Uns metres abans hi ha el segon avituallament, aquí em trobo altres corredors i torno a córrer en companyia. A la Mola l’obscuritat ens amaga la cinglera, és palpa la buidor, s’intueix la timba. Empasso saliva. Si m’apropés a l’abisme veuria les llums de l’aturonat Capafonts. I, més enllà, a l’hora en que les muntanyes són blaves es perfilaria el campanar de Sant Pere de Mont-ral “dret com un guerrer vencedor entre dues valls sotmeses” tal com va escriure en Josep Iglésies. Ara el guerrer descansa embolcallat pel vel negre de la nit. També hauria de ser pecat no asseure´m aquí una estona i escoltar com la Vall del Brugent em parla en somnis.

Passat el Collet del Coster del Perroi  torno a la pista. De nou en solitari intento desviar els meus pensaments  per a que aquest tram no se’m faci monòton. I apareixes tu.  On deus parar ara?. La teva presència m’acompanya tossuda sempre que vaig a la muntanya. En cada tartera, en una alzina centenària, en una font amagada, mentre envejo a isards creuant una congesta. Torno a tu a contracor com a contracor tornen les onades a la mar en el seu intent de fugida. Estàs enganxada a la meva memòria com núvol al cim del Matterhorn. La muntanya era l’únic que ens unia. Saps, d’aquí una estona estaré dalt la Baltasana. Recordo el dia que en aquest tossal el Sol brillava només per a tu. Recordo que em vas dir allò que assolir un pic era una mena de catarsi personal, el paisatge des de l’altura t’obria la ment, netejava l’ànima. Sé que et senties així, que era veritat. La resta era mentida. La línia que separava les teves mitges veritats de les mentides era massa prima. Tenies, com la lluna, una cara oculta.  I aquell dia, mentre tornàvem a Prades, no et vaig demanar que et quedessis per por a un no, un no tranquil dels teus, es clar.  Hivern en ple mes de maig. Vam caure com fulles. Tu, serena mentre t’acomiadaves. Impassible. Jo, estàtic i derrotat com un arbre davant el llenyataire que li etziba un tall rere l’altre.  Amb la gola seca em vaig empassar una embosta de realitats esquinçades. Ara que corres al meu costat et diré que no vaig plorar, plorar hagués estat com dessagnar-me. I a cada llàgrima vessada una petita victòria teva; no et vaig voler donar aquest plaer.  Ara que estàs aquí, de nit corrent amb mi, et dono les gràcies per tanta buidor, per aquell paisatge erm on em vas deixar. El que no et mata et fa més fort va escriure el filòsof. I és veritat. M’avança una parella, no me n’havia adonat de la seva presència.

Tènue llum al fons, veus que murmuren. Arribo a l’últim avituallament. Paraules d’ànim d’algú a qui no li veig la cara per no enlluernar-lo, bec aigua, tinc gana però no menjo perquè m’ensumo el gluten. Erri De Luca diu que la solitud és proteïna per a l’escriptura, per a mi el gluten és proteïna que em mata. Un adéu i m’enfilo ja cap a la Baltasana.

Travesso el cim del Tossal caminant mentre m’acompanya a desgrat el so del generador elèctric de les antenes. L’altura em regala un bri d’aire fresc que em revifa, les llums de Prades em regalen la convicció de que acabaré la cursa. Són com un far enmig d’un mar de foscor. Alço el cap només un segon i m’omplo de nit. Sota la Via Làctea guardo aquest instant a la motxilla, més tard ja el recuperaré. Quina sort ser aquí!. M’hi estaria hores comptant estels en veu alta si no fos que ara no tinc temps ni per a comptar els set estels de l’Óssa Major. No aturar-se aquí dalt hauria de tornar a ser pecat. Avui ja en van tres.

Fins a la pista del Coll del Bosc el sender baixa ràpid, vertiginós, divertit. La roureda dorm. Les meves trepitjades sincronitzades amb la meva respiració trenquen el silenci. La llum que em guia  desvetlla un  pi i em mira de reüll, estarrufa les seves fulles. Si la foscor esmola els sentits el final proper de la cursa ara els relaxa.

Prades és a tocar, de nou per corriol segueixo baixant fent ziga-zagues enmig de roures, pins i alzines. La claror del frontal fa que les ombres de les soques dels arbres prenguin vida, es barallen entre elles en una lluita per l’espai, bosc màgic dins un somni d’una nit d’estiu.

Les primeres cases em reben amb les finestres obertes per a foragitar la xafogor d’un altre juliol etern. Un televisor encès davant un sofà.  Gent sopant. Tertúlia a la fresca . Més avall algú està somiant. Jo, el contrari d’ells.

A l’últim revolt  un grupet de canalla m’esperona amb crits d’ànim  com si fos el primer en arribar. La meva cursa no ha tingut èpica ni cap esprint final per a la victòria però, que carai,  després del que he treballat durant la setmana potser sí que em mereixo aquesta rebuda. Sense aturar-me pico de mans amb tots ells i m’arrenquen un somriure. Els hi dono les gràcies. Per l’entusiasme i sobretot per a fer-me somriure, no és fàcil.

Un home passeja tranquil·lament, el gos el porta deslligat i me’l miro de cua d’ull. Mentre faig un mos  vaig ràpid cap el bus que em retornarà a Poblet. Tenir pressa a aquestes hores de la nit sempre és pecat, aquí i arreu. Quatre.
t.o.y. - "Three words"



El Monestir de Poblet des de La Pena

Mola d'Estat o dels Quatre Termes

Capafonts i la Vall del Brugent

Sant Pere de Montral des de la Mola d'Estat


Cim del Tossal de la Baltasana

Prades des de la Baltasana

diumenge, 30 d’abril de 2017

diumenge, 12 de març de 2017

diumenge, 5 de febrer de 2017

El tresor de Montagut



Sant Jaume de Momtagut

Solitary experiments - "Counterpart"
 

 
 
 
El tresor de Montagut
 
El tresor de Montagut és la creu de Montagut.
Diuen que un vaixell anava a la deriva i la primera terra que va veure va ser el puig de Montagut i això els va salvar. El capità va regalar una creu d'or, molt grossa, com a agraïment, per haver-se salvat.
Aquesta creu fou molt important per als parroquians de Montagut i l'imaginari col·lectiu li donà unes característiques físiques que probablement no tenia. Ja hem vist abans que, quan es parla de la crema de la Mare de Déu de Querol, es diu que era preciosa i de molt valor, cosa gairebé impossible si tenim en compte la pobresa dels habitants del poble. És per això que la vox populi creu que les pedres han estat robades i així s'explica quan es van adonar del robatori:
"Quan va marxar el capellà de Montagut, van dipositar la creu al Banc de Valls i el Jaume Parellada Rovira, de Cal Mandil, quan va ser alcalde, va anar al Banc de Valls per veure què se n'havia fet de la creu i resulta que es va trobar amb una creu de llautó. Qui va fer el canvi, no se sap. Si van ser els capellans, els del Banc ..."
La Laieta ens explica que "el capellà del poble de Querol va passar per totes les masies de les Ordes, que pertanyien a la parròquia de Montagut, perquè firmessin per tal de dur-la al Banc de Valls. Tots van signar excepte un perquè deia que era un regal i que qui l'havia regalada la podia venir a buscar, fossin fills, nebots ... Del Banc de Valls, va sortir despullada (es veu que hi tenia pedres precioses incrustades) i la van portar a l'Arquebisbat".

- "El fil de la memòria. Querol, Montagut, Esblada, Bonany i Valldossera: una mirada al passat", de M.Isabel Berenguer i Tomàs

diumenge, 1 de gener de 2017

 
 
Primera sortida del Sol del 2017,
Montagut d'Ancosa (Alt Camp)
 
 
De/vision - "Synchronize"
 















dissabte, 24 de desembre de 2016

Vila-rodona nocturna (2)

 
 
"Cau la boira i encén la nit"



Vila-rodona


Desastroes - "Illusion" (VNV Nation cover)
 

diumenge, 27 de novembre de 2016

Vila-rodona nocturna (1)


 
XXIX Concurs Nacional de Fotografia "Ciutat de Valls"
Institut d'Estudis Vallencs
Premi a la millor fotografia: "Ombres de lluna plena"


Arbreda de Vila-rodona



Informatik - "World of wonder"
 

diumenge, 25 de setembre de 2016

Aferrat a la terra


"No és mai barroer un arbre, ni tan sols quan cau sota l'eina del llenyataire"

El pes de la papallona - Erri De Luca


El Cadí des de la Tossa Plana de Lles (La Cerdanya)




Diorama - "Zero soldier army"




Sant Miquel de Montclar (Conca de Barberà) des de Montagut d'Ancosa (Alt Camp)



Chrom - "Heavenly"




Mirall


Matterhorn o Cerví



A-ha - "Objects in the mirror"









A l’ancestral poble pigmeu s’explica la història següent:
 
Un dia, un lleó assedegat es va acostar a un llac d’aigües transparents i quan s’hi va amorrar per beure va veure per primera vegada la seva imatge reflectida. Espantat, va pensar: «Aquest llac és territori d’aquest lleó ferotge. Me n’he d’anar!».
Però l’animal tenia molta set, de manera que, al cap d’unes quantes hores, va decidir tornar-hi. S’hi va acostar sigil·losament i, tan bon punt va inclinar el coll per beure, hi va tornar a trobar el seu rival! No s’ho podia creure! Que ràpid que era i que pendent que estava aquell maleït animal!
Què podia fer? La set el matava i aquella era l’única font en molts quilòmetres. Desesperat, se li va acudir de donar la volta al llac per entrar-hi per una recolzada fosca. Quan hi va ser, es va arrossegar fins a l’aigua i... pam!, la mateixa gola davant seu! Estava enfonsat. Mai no s’havia enfrontat a algú tan territorial...
Però el lleó tenia tanta set que va decidir jugar-se-la. Es va armar de coratge, va agafar embranzida fins a la riba i, sense pensar-s’ho, va ficar el cap a l’aigua. Llavors va ser quan, tal com expliquen els pigmeus ancians, es va fer la màgia! El seu ferotge rival havia desaparegut per sempre.


- "Ser feliç a Alaska", Rafael Santandreu -

La banda del riu Gaià (Alt Camp)













Colony 5 - "Band of brothers"







diumenge, 29 de maig de 2016

diumenge, 22 de maig de 2016

Queda't aquí una estona

Vila-rodona



Colony 5 - "She's a planet"



"She comes to me unwillingly
She's a planet in her own galaxy"

dimecres, 27 d’abril de 2016

Món petit

Accèssit al Concurs Literari "Vila del Pla" 2015

Món petit
Sovint, quan ens encaminem vers un cim o en una senzilla passejada per la muntanya, ens anem trobant masies i pobles en estat de ruïna envoltats d’antics camps de conreu ara engolits pel bosc, llars i terres que en temps passats van estar plenes de vida i que en l’actualitat són només un silenciós i decadent testimoni d’una altra època, d’una manera de viure, de treballar i de parlar que ja han caigut en l’oblit. I si l’esfondrament de les edificacions encara no és total probablement la curiositat en farà travessar aquelles parets sense sostres i ara inútils. Trepitjar aquell espai que havia donat empara als seus ocupants em porta sempre a pensar com devia ser aquella gent, el perquè van decidir despoblar masies i pobles. Que van significar en les seves vides les muntanyes on vivien?, com van ser les seves últimes hores abans de marxar?
“Tinc una pena per dins que em mata, senyora. Així, malament rai! –lamenta la dona-. Els vostres són mals de l’ànima”, Dos taüts negres i dos de blancs – Pep Coll
Ni una queixalada he pogut fer!, si ja m’ho pensava que avui no soparia, que últimament no estic gaire catòlic, que fa dies que tinc una cosa aquí dintre que no em deixa viure i no se’m passa ni amb Aigua del Carme. Això és la cadernera que vas agafar fa setmanes i que no se t’acaba d’anar, em va dir aquell cantamanyanes de metge que el Biel del cafè va pujar amb la decauve el dia que em va portar menjar i vi de Cal Pujolet per passar el mes, que sense l’animal ja fa temps que no puc baixar al Pla de Manlleu.
I és que no paro de rumiar que les coses podien haver anat d’una altra manera. Que tots plegats tinguéssim l’oportunitat de tornar a començar de nou i que aquet cop l’infortuni passés de llarg d’aquesta casa. Que mira com hem acabat!.

“Al final he descobert que aquest és el meu lloc” Home, de l’àlbum Ultra – Depeche Mode
I ara em ve al cap l’aplec de Sant Marc, l’abril de quan teníem 12 anys. Enmig de la gresca dels grans, amb el Josep i el Paulino, ens vem escapar per a portar a terme la fetxoria que feia dies tramàvem. Només víem de baixar de l’ermita fins a Cal Magí Vidal i anar a trovar el Pi de les Tres Soques. I del pi estant en una esgarrapada seríem al cim de la Talàia. Casunlolla, que gran es veia la mar salada des d’allà dalt!; i a tocar teníem Montagut i Montserrat, que és la muntanya que més em va agradar, i més enllà les muntanyes nevades del Pirineu. I mirant cap a Sant Marc i cap el campanar del poble rèiem només de pensar que els pares ni s’imaginaven on érem. Que de dalt estant vem intentar apriar el món com si fóssim savis entenimentats; i tot explicant sopars de duro vai deixar anar que jo mai marxaria d’aquí. I quan ja estàvem cansats de xerrameca vem refer el camí tornant corrent cap a l’aplec, que a questa edat nàvem ben ligeros. Casunceuta, aquella nit vem dormir ben calents tots tres, que es veu que ens van estar buscant per tots els racons de la Vall de Sant Marc; i quins renecs que fumia el pare quan tornàvem cap a casa!.

 “Cloem els ulls i la imaginació ens fa veure l’església plena de gent”, Les ciutats del món – Josep Iglésies
I en nits com la d’avui, en que el vent juga amb la campana de l’església, qualsevol repic furtiu em porta de nou als dies en que hi havia ball i veig la gentada que venia de les masies de Montagut, de Valldossera, de l’Albà; eren moments d’habladuries que començaven amb un “diu que diuen”, d’explicar  grandeses i lamentar misèries. Com m’agradava que al sortir de missa la gent em digués “sembles un senyoritu de Barcelona!”, que jo no sabia què volien dir amb això, però que imaginava que era una cosa bona. I ens aplegàvem tot el jovent davant l’església, tots ben mudats i mirant-nos amb una barreja de timidesa i murrieria, mentre aquell malandando de rector ens vigilava i remugava que això del ball era un vici dels temps moderns; igual que anar a estudi nens i nenes en una mateixa classe, porque el maestro no puede instruir a las niñas en sus propias labores, deia. I ves, que no n’he sapigut mai de ballar jo, però així va ser com vai conèixer la Maria, al ball. Sempre he viscut amb el dubte de si els pares ja l’havien mig arreglat aquell casori o és que hi ha ulls que s’enamoren de lleganyes.
Però d’un dia per altre tot va nar de rodes a pilans i un mal dolent s’emportà a la Maria; el destí, traïdor, se’ns girava d’esquena. I fent el cor fort vai tenir que demanar a la parentela de Vilafranca que és fessin càrrec dels fills, que a ciutat estarien millor que aquí dalt, que a ciutat potser acabarien sent escrivents o oficinistes o mestres d’escola. Qualsevol cosa seria millor que estar aquí amb mi llaurant amb la mula, que questa feina té tant d’amo com d’esclau. I, com que les desgràcies mai venen soles, els primers a agafar el portant van començar a tancar portes. Els vaig veure des del tros, anaven amb el carro carregat fins dalt de farcells i enredos; el Paulino marxava amb tota la família. No havien dit ni ase ni bèstia a dingú, no tornarien mai més. El Josep i els seus van marxar mig any després, aquets ni els vai veure, em van ben agafar amb els pixats al ventre. En els anys següents la desbandada ja era general, els joves marxaven i als vells els enterràvem, era qüestió de temps que el poble es buidés.

 “Em recordo que el meu pare va dir-me que, quan les persones abandonen un poble, els pardals en fugen” Camins de quietud – Maria Barbal
I la vida havia fugit del poble. Dingú trepitjava ja aquets camins per anar a cal veterinari, o a cal metge, o a la ferreria, o a ca la modista. Només quedàvem les cases buides, jo i la Moreneta, la vella i fidel gossa que fa poques setmanes  va decidir que no l’enredarien  com a mi i que es quedava definitivament aquí, que aquestes coses les bèsties les veuen a venir d’una hora lluny i aquesta era més llesta que la gana. I a l’istiu, cada dia al vespre quan tornava del defora, m’asseia al pedrís de casa en samarró imperi i esperava a que el cel es tenyís de nit; aquet trosset de cel que ja considerava com a particular. I mirant la serra de Montmell pensava que era com una frontera que em separava de la resta del món; l’escapada a la Talàia era el lloc més llunyà on havia nat en ma vida. A aquet costat del Montmell, el cau soterrat on he guardat memòries viscudes. A aquet costat del Montmell, el poble i la feina com a trinxera des d’on li he girat la cara al destí per revenja del que un dia em va prendre. El meu món ha sigut petit però suficient.

 “Un núvol de records omplia cada trosset de cada cambra. Quan la meva memòria veiés desfer-se el núvol en pluja lenta, hauria mort una part de la vida de la família” Pedra de tartera - Maria Barbal
I demà, quan amb l’albada tanqui la porta, sé que caminaré cap avall sense girar el cap ni una sola vegada, i sé que mirant les terres que he treballat pensaré de què ha servit tant patiment maldant per a que aquets camps no acabessin sent un ermassot abans d’hora. I sé que quan ribi al Coll no me’n podré estar i miraré el poble per últim cop, que des d’aquí és d’on el campanar es veu més maco, que jo, a ciutat, en quatre dies faré la fi del cagaelàstics. Que quan camini cap a buscar el cotxe de línia pensaré en el Josep i el Paulino i les hores viscudes quan érem nens saltant aquets marges; i, sobretot, amb la deslleialtat de que deixo la Maria sola aquí dalt. Que, mentres visqui, vull pensar amb el poble nit i dia que així al menus tots seguiran vius encara que només sigui dintre el meu cap. I, macasundena, que em sembla que és això el que fa dies que tinc dintre i que no em deixa viure, perquè, qui recordarà  Selma quan jo ja no hi sigui, qui pensarà amb Selma perquè continui viva?.

 “Pàl·lida, com escau a una morta, apareix Selma, enretirada del colletó, damunt del verd obscur de la pineda” Les ciutats del món - Josep Iglesies





Camouflage - "Isolation"